Benvinguda a l’Assemblea Oberta

Hola

Benvinguts i benvingudes

SOM MOLTS i DIVERSOS

Avui, aquí, ara, som molta gent. Unes 1700 persones.

Gent molt diversa: militants de partits, activistes de marees, plataformes o associacions, regidors i alcaldes de municipis grans i petits, sindicalistes… Homes i dones joves i no tant joves que us heu sentit indignats massa vegades ja en els darrers anys i que heu sortit al carrer, que us heu mobilitzat, encadenat o tancat, per lluitar i defensar la vostra feina, el dret a la salut, una escola millor o un país digne.

Gent que lluiteu. Per defensar drets o valors. Per defensar un company o per defensar el que és de tots, i que ho feu, ho fem, de maneres i des de llocs diferents.

Homes i dones. Homes bons, com l’Alfons Banda, que ens ha deixat fa dos dies. Un pacifista. Un home que amb la paraula i l’exemple no va deixar mai de treballar per reivindicar la pau com a únic camí per una humanitat més justa.

O Dones. Dones valentes, com totes les companyes que omplen el Tren de la llibertat que marxa ara cap a Madrid en contra de la reforma de la llei de l’avortament.

Les dones estem molt fartes, molt cansades i emprenyades que de nou el nostre cos els serveixi de cortina de fum per tapar les seves incompetències. Fartes que comptin amb el nostre cos, el nostre temps o les nostres vides per suplir i substituir tot allò que retallen o es venen, sigui l’atenció i la cura als nostres fills o dels nostres pares i avis.

Les dones estem fartes, com ho estan els joves, els aturats o els pensionistes. Farts els que cada dia treballen més però cobren menys, els que veuen com es trinxa el seu territori i farts també d’explicar que la nostra llengua és terra d’acollida i que no deixarem de defensar-la.

Avui volem posar en valor aquesta diversitat, de lluites, d’objectius, d’organitzacions, de resistències.. Som molts i podem ser més encara. Però avui també sabem que ja no n’hi ha prou amb resistir cadascú pel seu costat.

No ens resignem. Volem més. Ho volem començar ja.

Deia Martin Luther King que el feia patir més el silenci de la bona gent que les accions infames de les persones malvades.

Avui, aquí, som bona gent, sí. Però no callem, no ens han callat. Els hem desemmascarat quan darrere l’austeritat hem denunciat la intenció de fer negoci amb els nostres drets, quan darrera la seguretat el que volen és acabar amb la protesta. Quan hem denunciat les seves mentides i corrupció.

I ara ja no en tenim prou amb denunciar-los. Ara els volem guanyar. Podem permetre que decideixin per nosaltres? No. Volem decidir si posem límits a la solidaritat i no que ens imposin salvar bancs però deixar gent al carrer. Volem decidir ser poble, nació o Estat. Fins ara, han decidit per nosaltres i han triat pagar el deute abans que obrir escoles o plantes d’hospital.

La desigualtat ens va portar a una crisi econòmica i ara ens han porta a una crisi social i democràtica que porten a més desigualtat i menys eines per combatre-la.

Doncs ja n’hi ha prou.

 

EL QUE ANEM A FER AVUI ÉS NOU

El que anem a fer avui és nou. Sovint ens adrecem a vosaltres però no us podem escoltar. Altres vegades ens interpel·leu i reclameu respostes. Avui és diferent. Avui parlarem junts, juntes. Buscant respostes i compartint dubtes plegats.

Sí, és moment de canviar-ho tot, també de canviar les maneres de fer.

Hi ha qui actua des de la política o les institucions amb l’arrogància i la prepotència de creure que té totes les respostes i totes les solucions.

No és el lloc ni la gent per aquesta política.

Em sembla que estarem d’acord en que ni els partits, ni la mobilització, ni els sindicats, ni les marees, ni les institucions, ni les entitats tenim avui totes les forces, ni totes les solucions per separat. Però junts! Junts i juntes som capaços de donar un tomb a la Història que ens tenen guardada.

És cert que en despatxos de Brussel·les, Madrid o Barcelona, ens preparen un futur en que som més barats, més dòcils i més dividits. Com tenien un futur dissenyat pels treballadors d’aquesta fàbrica de fils on som ara. Ningú tenia pensat pels homes, dones i criatures que aquí treballaven que llegissin, però van crear Ateneus i biblioteques i els nens van anar a l’escola. Ningú tenia pensat per ells que gaudissin de la cultura i van fundar Cors i orfeons. I van ser músics i artistes.

Avui hem après que els drets primer es conquereixen, però després s’han de defensar.

 

 

Avui aquest temps, aquest espai de Fabra i Coats és nostre, molts i diversos, ens pertany a nosaltres i a la nostra rebel·lia que té ulls de respecte, que té mans de solidaritat, que té orelles per aprendre i compartir, que té braços per unir i per sumar.

La meva rebel·lia té gana de compartir lluites. De decidir accions que puguem fer junts tot i ser diferents, d’aprendre com hem de construir una alternativa.

Per això és només un inici, 

Una rebel·lia que sap que avui, que ara, ARA ÉS DEMÀ.

 

 

 

Defensa de la Proposició de llei per sol·licitar el traspàs de la competència per convocar un Referèndum a Catalunya

PROPOSICIÓ DE LLEI AL CONGRÉS PEL TRASPÀS DE LA COMPETÈNCIA DE CONVOCAR UN REFERÈNDUM PER LA VIA DE L’ATICLE 150.2

Text íntegre de la proposició de llei:

«Article únic

 1. Es delega a la Generalitat de Catalunya la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans i catalanes es pronunciïn sobre el futur polític col•lectiu de Catalunya, a partir dels termes que s’acordin amb el govern de l’Estat i de les condicions que s’exposen en els apartats següents.

 2. El referèndum s’ha de convocar i celebrar abans que finalitzi l’any 2014, sense que coincideixi amb períodes electorals, ni amb una data d’alt contingut simbolicopolític.

 3. La convocatòria del referèndum la farà el Govern de la Generalitat.

 4. El procediment per realitzar el referèndum, les seves garanties seran les que determina la legislació reguladora dels processos referendaris i electorals, i, si s’escau, en el decret del Govern de la Generalitat que convoqui el referèndum.»

Llegeixo, per acotar i deixar clar què és el que anem a votar. Ni més ni menys.

REPTE DEMOCRÀTIC PER ESPANYA

Aquesta proposició de llei, fa una petició de delegació a l’Estat per un referèndum consultiu, que emplaça a un acord entre governs per determinar-ne els termes i alhora fixa l’any 2014 per la seva realització.

I sent això i res més, hores d’ara suposa un dels reptes democràtics que ha d’afrontar el Govern espanyol de forma immediata, no només la majoria del PP, sinó que de fet, tot el Congrés espanyol.

Qui té realment el problema quan ja han estat anunciades les negatives del PP i també del PSOE a acceptar aquesta via i de fet a acceptar-ne qualsevol altre? Qui posa en joc la seva credibilitat democràtica? Al nostre entendre el problema és de qui es nega a acceptar l’existència d’un conflicte polític, qui es nega a entendre que es requereix una solució política i sobretot, de qui no entén o no vol reconèixer que a Catalunya és majoritari el rebuig social i polític al que suposa la Sentència del TC sobre l’Estatut.

I que ara, afegit a aquest rebuig al status quo, al que hem d’afegir la involució recentralitzadora del PP, hi ha també l’aspiració majoritària i transversal d’obrir una nova etapa, un nou moment polític a Catalunya.

I a l’entendre de ICV-EUiA aquest nou moment només, només pot venir legitimat per la força d’un referèndum o consulta. La força que ens pot permetre trencar amb el marc constitucional i estatutari actual és precisament la força de la democràcia i per tant, de votar.

Nosaltres no ens resignem, ni abans, ni ara, ni mai, davant imposicions autoritàries. En democràcia la majoria no pot estar sotmesa contra la seva voluntat a un marc polític que no accepta. I avui la majoria a Catalunya no accepta el marc Constitucional i Estatutari. La solució davant d’això no pot ser sacralitzar la Constitució, sinó el diàleg, la negociació i el vot de la ciutadania, per conèixer quina és la seva voluntat, fent que les lleis i les Constitucions serveixin per canalitzar la voluntat popular, no per impedir-la.

Altres forces polítiques de l’Estat així ho han entès i entenen també el repte i hi responen des de la radicalitat democràtica. Forces amb models d’Estat diferents, com IU, com la CHA, Compromís, Amaiur o Equo.. que han entès que el dret a decidir i la convocatòria d’una consulta, no va només de Catalunya i Espanya sinó que va de Democràcia.

Algunes forces han entès que consulta coincideix amb una etapa de fi de règim  i que la demanda democràtica que es fa des de Catalunya pot ser també una oportunitat per Espanya. El rebuig a la consulta, a qualsevol possibilitat de diàleg, és una mostra més de la involució democràtica del PP, quan legisla sobre avortament, sobre seguretat o sobre educació. El PP és el partit de la involució. Com el PSOE és el partit cec davant el repte democràtic que suposa el conflicte polític amb Catalunya.

Aquest és el repte democràtic que enviem al Congrés. I el No a aquesta proposició de llei, s’argumenti des de la negació, al conflicte com creiem que fa el PP o C’s o des de la resignació com creiem que fa el PSC, és la negativa a donar-ne una resposta política.

Condicionar l’impuls a aquesta proposició o a qualsevol altra iniciativa a l’acord polític previ amb el govern espanyol, és donar-li al PP el dret a veto a les aspiracions nacionals de Catalunya. I per aquí nosaltres no hi passarem.

El dret a decidir sense la voluntat explícita d’exercir-lo és pura retòrica i per avançar cal a més a més de legalitat i majories, davant l’immobilisme, quan no atac, del nacionalisme espanyol, un punt d’audàcia.

Però alhora és negar la possibilitat d’iniciativa política a qui no tingui majoria. Tenim acord per defensar el dret a vot als 16 anys? I en canvi ho estem impulsant. Tenim acord per tombar els pressupostos la setmana vinent? I en canvi ho defensarem i combatrem. I és legítim que ho fem encara que no tinguem el suport d’entrada o acabem perdent la votació.

Tampoc som ingenus. No deixarem que aquesta proposició de llei s’eternitzi en el Congrés si aquesta fos la intenció. Si algú pensa, sigui la CUP o qui sigui, que ens quedarem esperant que hi hagi acord per debatre-la o votar-la al Congrés, també s’equivoca. Perquè reiterem avui el compromís de ICV-EUiA a garantir el debat d’aquesta proposició de llei al Congrés, el més aviat possible i a “adoptar-la”, deixin que ho digui així, des dels nostres diputats al Congrés per fer possible la votació.

Des de ICV-EUiA hem insistit que calia portar aquest debat al Congrés des del Parlament directament sobretot per dues raons:

1) donar forma legal al diàleg que el govern espanyol nega. Vulguin o no hauran de debatre i tothom haurà d’expressar la seva voluntat política.  Aquesta Proposició de llei és l’obligació al debat de qui s’ha negat a dialogar.

2) esgotar totes les vies legals i constitucionals existents, perquè és l’esgotament de tots els marges legals el que farà evident la manca de voluntat política, el que carrega de raons el procés, a Catalunya però també a Espanya i a ulls de la resta del món. Serà esgotar totes les vies legals, el que ens donarà també legitimitat per continuar defensant la consulta, si se’ns nega el dret.

És per tant el principi democràtic el primer que avala la presentació d’aquesta proposició per part nostra. Però també n’hi ha d’altres:

La legalitat. La unitat i el rigor.

Democràcia, legalitat, unitat i rigor.

 

LEGALITAT. ESGOTAR LES VIES

A aquestes alçades no hi hauria d’haver dubtes sobre l’estricta legalitat de la proposició que es presenta.

Quan l’any 2005 el Parlament de Catalunya la va votar, inclosa en el text de l’Estatut, i avalada pels vots de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA, va tenir també l’aval del Consell de Garanties Estatutàries, aleshores Consell Consultiu, que va deixar clar que la naturalesa de la competència per convocar referèndums permet que l’Estat en faci el traspàs.

És per tant una qüestió de voluntat política, no de legalitat, que ha estat presentada en altres ocasions. I en totes les ocasions i en totes elles, el nostre grup parlamentari ha votat a favor. Sigui al Parlament o al Congrés.

Ara és el primer cop que la petició té un objectiu concret. El d’organitzar un referèndum perquè els catalans i catalanes es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya.

I per això el propi text, en la seva exposició de motius deixa clar que el Referèndum és l’inici “d’un procés democràtic, i no defineix en si mateix una realitat jurídica, sinó que dependrà de la negociació política posterior i de la implementació dels resultats, d’acord amb el principi de legalitat i sense excloure els processos de reforma constitucional”.

Per tant, la via que hem triat, igual que la pregunta, no predetermina ni suposa cap fórmula jurídica sigui la independència o la federació, com tampoc no n’exclou cap. Perquè la via que hem triat és votar per decidir-ho.

Per tant l’independentisme hi té cabuda i una reforma federal de la Constitució també.

Si per fer la consulta no ens cal modificar la Constitució, no és més lògic doncs, que comencem per allò que sí té majoria a Catalunya per tirar endavant, que és la consulta abans de proposar canvis constitucionals?

El federalisme es pot reconèixer en aquest procés sí, però només si s’entén des de la llibertat per pactar i no des de la submissió per acatar i callar. Només si s’entén des de la voluntat de deixar de ser una CCAA per ser sobirans, per ser Estat.

Lamento profundament el vot negatiu del PSC. Ho lamento, i comparteixo la posició d’alguns dels membres del GP i de molts socialistes catalans, als ajuntaments o fora, que han entès que el rebuig a aquesta proposició de llei, també és la renúncia a la centralitat del catalanisme polític, que avui representa el dret a decidir. On estava el PSC i d’on el mateix PSC se n’exclou. No pas pel que diu aquest text, crec, sinó pel que diu i vota el PSOE. Ho lamento.

UNITAT

Des de ICV-EUiA lideraríem aquest procés d’una manera diferent. Cada força política ho faria. Però tenim clar que la força que ha tingut aquest país quan ha donat tombs a la seva història ha sorgit de la força de la unitat. com ho va ser per exemple, la unitat de les forces anti-franquistes als voltant de l’Assemblea de Catalunya.

Aquest cop, també, o ho fem junts o no tirarà endavant. Sense deixar enrere el que cadascú és i representa, perquè és així també com la pluralitat de la societat catalana pot estar representada.

La nostra aportació a aquest moment polític és clara. Unitat al voltant del dret a decidir i de fer-lo avançar perquè s’ampliï i es pugui exercir, i de rebuig i confrontació a unes polítiques que tenen la seva traducció en els pressupostos que es votaran la setmana vinent. De rebuig frontal als pressupostos. De suport total a la consulta sí o sí. Una consulta que no té succedanis, es diguin eleccions anticipades o Declaracions unilaterals d’independència.

Al debat d’investidura de desembre de 2012, ara fa un any, el Sr. Navarro, acusava l’aleshores candidat a la presidència de la Generalitat, el Sr. Mas, de “privatitzar el dret a decidir”. En Joan Herrera del meu GP hi coincidia, “dret a decidir més petit i excloent” deia ell, en relació a l’acord de legislatura acabat de signar entre CiU i ERC. Un acord que com la convocatòria anticipada d’eleccions intentava monopolitzar el Dret a decidir. Però nosaltres afegíem que batallaríem per eixamplar la majoria que el defensa, que el tornaríem a fer gran. I ho hem intentat,

–        Quan hem denunciat que no podia impulsar-se només des d’un govern o una majoria de govern i no hem deixat d’insistir fins a crear una Comissió al Parlament, pel Dret a decidir, per debatre les accions i els acords a prendre.

–        Quan hem afirmat que aquest procés no pot ser només dels partits i el parlament i que calia la participació de la societat i la ciutadania. I per això la creació del Pacte Nacional pel dret a decidir que es tornarà a trobar en breu.

–        Quan insistim que no es pot assimilar dret a decidir a independència, ni tampoc negar-ne la possibilitat… per això la declaració de sobirania i la pregunta acordades són les que són.

–        I a l’hora no ens cansarem de dir que no es pot definir un model de país només en relació a Espanya, mentre es trenca socialment. No hi ha solucions màgiques i immediates al patiment de la gent sense feina, sense casa o que ha de marxar per treballar, que vinguin només per constituir-se en Estat. Per això el nostre és un compromís per decidir-ho tot, per un procés constituent que no s’acaba amb una consulta.

A Catalunya estem en un moment clau. No només per la nostra definició com a país lliure, també en la definició com a país de ciutadans lliures. Els pressupostos també ens defineixen. O no és definir-nos no només retallar sinó ara també privatitzar i vendre’s el país? No ens defineix que es posi l’èmfasi en l’atenció a les persones que més pateixen en la caritat que dóna una loteria més que en la redistribució per la via de la fiscalitat i els drets?

Ja els dic que des d’ICV-EUiA no entenem una lluita sense l’altre. La que ens fa lliures com a país i alhora la llibertat que dona la justícia i la igualtat. La llibertat la marca que puguem votar sí, però també que puguem mirar a la cara a tots els nostres conciutadans sabent que fem tot el possible per a que puguin tenir feina digne, tenir un sostre o no haver de marxar del país per tenir futur.

La nostra nació no és la que s’emmiralla en els drets històrics però s’oblida dels drets socials. És la de la gent que treballa o voldria treballar, dels que resisteixen i fan resistir el país en condicions econòmiques molt difícils. La nació de la ciutadania farta de la degradació del sistema polític i de la corrupció. Per això el dret a decidir el defensem en el marc d’un procés de reconquesta de la democràcia. Davant de les imposicions del Govern de l’Estat, sí, però també de les imposicions de les elits econòmiques i financeres. Per això volem decidir-ho tot.

RIGOR

I per últim el rigor. I no n’anem sobrers.

Cal tenir un Govern que envia cartes als Estats de la UE sense encertar en el fons ni en la forma? Què esperen que els diguin els Caps d’Estat europeus si encara no hem proposat formalment què volem al propi Estat?

No serà que iniciatives com aquesta van més adreçades a dins de Catalunya que a fora? Són fets com aquest, i els que es van produint, els que poden acabar atipant a un país que ja no vol més gesticulacions, sinó que ara prefereix:

–        La radicalitat de la resistència abans que la presa, o

–        L’audàcia de la unitat abans que els vicis de l’electoralisme i rèdit partidista

Rigor també és ser coherent i complir amb el que pactem i acordem. En defensar el s’avala, encara que no pugui ser el que un defensaria en solitari.

Acordar la via, la data i la pregunta i fer-ho amb una àmplia majoria dóna credibilitat i seriositat al procés. És una manera de dir a l’Estat i a la comunitat internacional que això va de debò. Unitat i rigor també han de servir per no desconcertar i per tant afeblir el procés. També vol dir posar per davant l’interès comú a l’immediat de cada partit.

I per acabar, amb tota la modèstia, però molt convençuda, crec que si som capaços de mantenir-nos fidels a una profunda defensa de la democràcia, en el marc legal i amb unitat i rigor, la legitimitat que acumularem ens farà mereixedors d’allò que siguem capaços de somiar.

LES COMPARACIONS SÓN ODIOSES

El programa oficial de visites i reunions a Whashington inclou una introducció al sistema polític nordamericà.

És inevitable fer referències als orígens històrics del país, les arrels i motius dels primers colons, la guerra d’independència… per entendre un sistema polític basat en el “check and balance” un permanent i estructurat sistema de control i contrapoders.

El President, el Congrés (Càmera de representants i Senat) els Estats i la Justícia, els mateixos ciutadans i ciutadanes tenen el seu paper i funcions propis, però també el de limitar els poder dels altres per a que ningú n’abusi o s’imposi.

Tot i ser sistemes tant diferents, algunes informacions fan pensar en la nostra pròpia realitat. Em quedo amb dues reflexions:

REPRESENTACIÓ

És interessant saber per exemple, ara que fem una llei electoral a Catalunya, que la Càmera de representants escull 435 membres des de l’any 1911, però que la distribució territorial dels electes, varia en funció dels cens poblacional. Si un territori guanya població, guanya diputats, si en perd, escull menys representants. El cens es renova cada 10 anys i s’accepta per part dels Estats membres. La discussió sobre si els territoris estan representats no es vincula al Congrés, ja que la representació territorial passa pel Senat, on cada Estat, sigui quina sigui la mida o la població, escull dos representants (100 en total). Federalisme en estat pur.

És bo saber també que EEUU no té sistema de quotes, ni per la representació de dones ni per cap altra minoria política o de cap mena. Des de tesis republicanes pot ser considerat com una ingerència de l’Estat en la decisió ciutadana i per tant a evitar. Probablement és cert, però des del meu punt de vista, totalment justificat si el que vols és canviar una realitat que consideres injusta, així entenc la intervenció pública.

En tot cas, resultat d’això o no, la realitat fa que al Senat només hi hagi 20 senadores de 100 (16 demòcrates i 4 republicanes) i que al Congrés LES representants no siguin més del 20% (pel 40% al parlament català o el 50% al d’Andorra, que per cert, tampoc té quotes).

Sembla que les candidates ho tenen més difícil per ser escollides que els candidats, en totes les eleccions, fins i tot en primàries. Cal veure si això canvia a les properes, si finalment Hillary Clinton es decideix a ser presidenciable.

 

ADMINISTRACIÓ

En ple debat sobre les estructures d’Estat, la racionalització administrativa, la recentralització, el paper de cada administració o nivell de govern… descobreixo que als EEUU, en alguns Estat, com el de Califòrnia, es pot crear un nivell administratiu via consulta.

El cas de King Mosquito Abatement District és un exemple increïble. Es tracta d’una zona de Los Angeles afectada per una plaga de mosquits on la població farta de que no els fessin cas les autoritats sanitàries locals van decidir impulsar una administració nova, amb la ÚNICA funció de tractar la plaga. El requisit per a presentar la proposta a votació és tenir un 12% de la població que ha votat en les darreres eleccions estatals i presentar una proposta complerta, que inclogui com es finançarà la nova estructura, quines funcions, òrgans de govern.. i guanyar per 2/3 en la consulta.

El mateix sistema serveix per abolir una administració, excepte el Congrés, la Presidència o l’Estat.

Dóna la raó als que diuen que els americans són gent molt pràctica…

 

CONNEXIÓ

Però la delegació catalano-andorrana que som, hem muntat un programa extra-oficial quan acaba el primer. Inclou sobretot el contacte amb catalans i catalanes que viuen als EEUU, de forma permanent o temporal, i alguns de forma permanentment temporal.

He tingut oportunitat de parlar amb en Xavier Vilà, que porta més de 7 anys com a corresponsal de Catalunya Ràdio a Washington i que ens ha convidat a veure “la seu” des de la que treballen aquí. Un edifici compartit per un gran nombre de cadenes de televisió i ràdio europees, també Eurovisió, que comparteixen recursos i cafeteria.

També inclou la trobada amb altres companys que viuen aquí des de fa temps, com la Rosa, de Manresa, que treballa al Banc Mundial des de fa 20 anys, amb ganes de tornar i explicar com la seva experiència en països arreu del món li fa valorar la profunditat de la crisi econòmica i l’error de les polítiques que Europa hi està adreçant.

O la xerrada aquesta tarda amb el Cercle català, una vintena de persones que ens esperen per xerrar del país i política mentre fem una cervesa. Me n’hi vaig.

WASHINGTON, PRIMERES IMPRESSIONS

Washington DC, és una capital.

Es nota en la presència constant d’edificis oficials. Agències federals, ambaixades, la Casa Blanca, el Capitoli, monuments a homes insignes (no he aconseguit veure-hi cap dona encara) gran museus de referència i molts hotels de cadenes internacionals arreu. No són edificis especialment singulars, tot i que algun destaca. Jo trio el National Museum of the American Indian, dissenyat per arquitectes indis americans

Hi ha força turistes passejant per la ciutat, molts nordamericans mateixos, que passegen per monuments de la memòria (tant recent) del país.

M’ha sorprès la Casa Blanca, per petita, però sobretot per propera. Des de la reixa on turistes de tot el món es fan fotografies, fins a la porta principal de la casa hi ha uns centenars de metres, de manera que sembla realment que en qualsevol moment pot sortir algú a qui podràs saludar. No recordo cap residència oficial al món amb aquesta proximitat.

És també una ciutat endreçada, des dels carrers fins els cotxes, els parterres, les rotondes. Endreçada i neta. Els carrers tenen nom de lletra (en horitzontal) o de número (en vertical) comptats a partir del Capitoli que està pensat com el centre de la ciutat. I hi ha algunes avingudes en diagonal amb el nom dels Estats.

És una ciutat agradable per a passejar-hi, fins i tot hi ha un servei de bicing, amb opció de servei de dia (bona per visitants) que és una bona opció en una ciutat sense grans desnivells (està construïda sobre un pantà) tot i que està fent una xafogor intensa, que es nota més pel contrast amb els interiors de qualsevol lloc, on la temperatura obliga a abrigar-te a l’entrar.

Primeres impressions sobrer les primeres reunions, en breu.

Estada als EEUU

Aquest matí marxo als EEUU convidada pel Departament d’Estat a través del Consolat americà a Barcelona. El programa previst inclou visites, reunions i convivència durant 3 setmanes. És un programa d’immersió en la realitat política, social i econòmica americana, però és alhora una oportunitat d’explicar també com es veu el món des del nostre país i què està passant a Catalunya. Fins ara.

Escola Univers i Mare Nostrum

El 19 de desembre de 2012 vaig fer aquestes dues preguntes per escrit al Govern. La intenció era ajudar a aclarir la posició del Departament d’Ensenyament sobre les escoles Univers i Mare Nostrum de Barcelona. Les famílies i el professorat dels dos centres estan tirant endavant dos molt bones escoles.

L’Univers està en barracots des de la seva creació. Okupa bona part ja de la plaça del poble romaní de Gràcia i ja no hi caben més barracots. El solar per la nova escola està tot just a 300 metres, al C/ Bailen. Buit. Hi ha d’anar l’escola i també altres equipaments. Durant els anys que fa que s’esperen han “empaperat” literalment el solar amb les fotos dels nens i nenes. Han embolicat els arbres del carrer Verdi de puntes teixides, de color groc, han muntat festes reivindicatives, han cantat i desfilat… i sobretot mantenen un projecte educatiu engrescador i atractiu per famílies, docents i sobretot pels infants.

A hores d’ara viuen pendents del Departament i de l’Ajuntament per saber si finalment l’escola es farà o no i quan. I patint per notícies que arriben, com la de suprimir una de les línies de l’escola i deixar-la només amb 25 nens per curs.

A Horta les mestres del Mare Nostrum han consolidat un projecte d’escola pública en un barri on gairebé no hi ha oferta. El manteniment de les dues línies, 50 nens i nenes per curs, els garanteix poder mantenir aquest projecte i treballar amb les famílies el que calgui. És d’aquelles escoles que quan visites, t’hi quedaries.

L’any passat el Departament els va donar un ensurt al anunciar-los que només el donaria una línia, que només els deixaria matricular 25 nens, tot i tenir més oferta cada any.

En tots dos casos les famílies i els docents estan treballant plegats. Tenen paciència, diàleg i sentit comú. Volen el millor pels seus fills i alumnes i alhora entenen que ara són moments complicats per totes les administracions.

Totes dues escoles són públiques i per tant el titular és el Departament d’Ensenyament, que hauria de ser el primer en defensar aquests centres, acompanyar-los en aquests temps, que són complicats i ser clar i transparent en les seves intencions.

Doncs bé, a continuació podeu llegir les preguntes registrades amb data 19 de desembre de 2012 i al resposta de la Consellera d’Ensenyament, amb data de 15 de març, que arriba al Parlament el 19 de març:

Quina és la intenció del Departament d’Ensenyament de cara a la construcció de l’escola Univers del barri de Gràcia de Barcelona. Manté el Departament la voluntat que sigui una escola de dues línies o té intenció de convertir-la en un centre d’una línia?

Mare Nostrum

Quina és la intenció del Departament d’Ensenyament de cara a l’Escola Mare Nostrum de Barcelona? Manté el Departament la voluntat que sigui una escola de dues línies o té intenció de convertir-la en un centre d’una línia? Pensa complir amb el compromís amb el centre i les famílies i garantir la matrícula per a 2 línies de P3 de cara el curs 2013/14?

univers

PERDONEU, PERÒ ENS PRENEN EL PÈL!!!!!

Lamento molt aquesta decepció a les famílies, als mestres i als alumnes. I lamento també aquesta poca consideració del Govern i de la Consellera cap a tots ells i cap el Parlament.

Seguirem intentant-ho!

Tercera sessió

Avui hem fet la tercera sessió de la llei de transparència. Hi érem tots els grups.

Ens hem centrat en la possible regulació dels grups d’interès (lobbies). Partim de 3 propostes.

Una nota dels serveis jurídics del parlament, que en fa una definició i que admet que la regulació dels lobbies es pot entendre com a obligacions de transparència de les administracions públiques, que preveu la llei que estem fent. I preveu regular mesures d’informació i codis de conducta.

Un guió del PSC, que parla de registre, codi de conducta i comissió de control.

La Llei de transparència de ICV-EUiA que en el seu títol VI (28-35) fa una regulació dels lobbies, que demana

– Un registre obligatori de grups de pressió, que plantejàvem vinculat al Parlament però que pot estar vinculat en un altre institució, més si tenim en compte que volem regular els lobbies que es relacionen amb el Parlament, però també amb el Govern.

–  Un registre públic, que garanteixi un servei d’alertes quan es tracten temes en Administració que els interessa o que els obliga a publicar les seves visites i agendes.

–  Una definició, que fa referència a qui és grup d’interès. Clarament ha d’incloure a aquelles empreses o professionals que reben remuneració per defensar interessos de col·lectius o particulars. És clar. Però hem de considerar ONG, sindicats o col·legis professionals?

–  Establir un codi de conducta comú que exigeixi declarar els interessos que representen..

–  Crear una comissió de control per fer-ne seguiment.

Ah!! i m’encanten les discussions jurídiques entre la Gemma Calvet i la Carina Mejías.

 

Enllaços interessants:

Proposició de llei de transparència i accés a la informació

http://www.parlament.cat/activitat/bopc/10b015.pdf#page=8

Registre de transparència a la UE
http://europa.eu/transparency-register/about-register/transparency-register/index_es.htm

Llibre de Transparència

http://europa.eu/legislation_summaries/institutional_affairs/decisionmaking_process/l14521_es.htm

Comencem, llei de transparència

El 28 de setembre, la Xarxa de Defensors de la Llibertat d’Informació (FOIANet) (http://www.foiadvocates.net ) celebra el Dia Internacional del Dret a Saber.

És una manera d’evidenciar la creixent demanda per part de la ciutadania, organitzada o no, per a saber, per conèixer què fan les administracions públiques, què es decideix, qui pren les decisions i com s’executen, quins criteris es tenen en compte o de quina informació disposen els poders públics per decidir el que fan.

Tota aquesta informació és nostra. Tenim dret a accedir-hi i llegir-la perquè la informació és de les administracions públiques i per tant ens pertany, com a ciutadans i ciutadanes.

Però més enllà del dret de saber, tenir accés a aquesta informació és cada dia més necessari per poder participar de forma real en les decisions de la nostra democràcia.

No podem parlar de democràcia participativa o deliberativa si com a ciutadans no tenim accés a la mateixa informació, com a mínim, que puguin tenir els nostres poders públics.

Pot un poble decidir la ubicació d’un equipament si no coneix els informes tècnics, urbanístics o ambientals que aconsellen la ubicació en un lloc o un altre? No. Podem valorar si l’assistència sanitària que rebem és eficient o no, sense conèixer on es destinen els recursos, sense saber si alguns territoris tenen més població envellida o dispersa o sense conèixer els resultats de cada centre sanitari? No.

El dret a la informació és, per tant, necessari per garantir un bon funcionament democràtic. Però la transparència en el funcionament públic és també un del millors instruments dels que disposem en la lluita contra la corrupció.

El fiscal especial contra la corrupció i la criminalitat organitzada a Catalunya, Emilio Sánchez Ulled, parla amb coneixement quan diu que si l’opacitat i la desregulació són la norma, la única alternativa és acabar a la justícia. El millor antídot contra la corrupció, el tenim en la regulació estricta, la transparència dels procediments i el control extern dels organismes però també i sobretot, ciutadà.És la fiscalització constant de les institucions, partits i de més el que pot evitar que el que està passant avui i que està omplint moltes pàgines de mitjans, torni a passar en un futur.

Una llei de transparència a Catalunya genera ara moltes expectatives. La primera i principal és una nova manera de funcionar de l’administració i els gestors de serveis públics, ja siguin públics o privats, on el ciutadà ha d’estar en el centre, tant com a receptor del servei com en la capacitat de decidir sobre ell. I que plantegi una doble obligació: una actitud proactiva per posar informació a l’abast de la gent però també una resposta a les peticions i demandes que es facin des de la ciutadania.

És per això que en la ponència que farà les tasques de redacció de la Llei de Transparència, des de ICV-EUiA hem volgut fer també les coses diferents. Aquest blog que començo avui és un intent d’explicar la feina de la ponència i les aportacions que jo mateixa, com a representant del grup parlamentari en aquest grup de treball, farem en les reunions. Vol ser també un manera de donar més transparencia a la tasca de diputat, com a mínim per part nostra, en la manera de fer.

Així doncs, pretenc anar-vos informant del que proposem i decidim, per a que pugueu dir la vostra i ajudar-nos a proposar què ha de dir la llei o millorar-la per superar aquest atzucac entre política i ciutadania que tots els casos de corrupció que afecten a formacions com CiU, PSC i PP estan posant en perill.

D’entrada, gràcies per si en algun moment t’atures a llegir o si em fas arribar alguna proposta o comentari.